Fa 5 hores
23 de maig de 2013
La viuda, de Nicolas Freeling
Nicolas Freeling. La viuda. Traducción de Carmen Camps. Barcelona: Versal, 1988 (Crimen & Cia; 42). ISBN: 84-86717-51-5
Arlette, viuda del inspector Van Der Valk, decide montar una asesoría que la distraiga de la apacible vida de Estrasburgo. Sin embargo, no podía imaginar que esta nueva actividad la conduciría a complejos y peligrosos asuntos... Los lectores que ya conocen al inspector Henri Castang, protagonista de Los amos de la noche y El viento del norte, descubrirán en Arlette Van Der Valk un nuevo personaje entrañable del magistral Nicolas Freeling.
Marsella, la parada d’un club de lectura itinerant
[Viu L'Hospitalet, 89, maig de 2013]
Toni Delgado
Toni Delgado
El bon escriptor aconsegueix que el paisatge sigui un personatge més, que tingui cor i vida. “Quan comences a llegir la trilogia d’Izzo el més natural seria marxar corrents cap a Marsella. És com quan llegeixes Los mares del sur, de Manuel Vázquez Montalbán, i vols anar a Barcelona”, explica Jordi Canal (Berga, 1955), director de la Biblioteca La Bòbila, espai de referència de novel·la negra i policíaca. Parla de la prosa de Jean-Claude Izzo (1945-2000), que a la seva trilogia de Marsella [Total Keops, Xurmo i Soleà] descriu, a través de l’antiheroi de la sèrie –el policia Fabio Montale–, les bondats i les misèries de Marsella, la ciutat on va néixer i morir i que visitaran els qui s’apuntin a la passejada per la segona ciutat de França.
Organitzada per La Bòbila i la Biblioteca Marià Vayreda d’Olot, l’excursió literària –“la veig bastant com un club de lectura itinerant”– és una excusa per viure en directe, entre el 14 i el 16 de juny, les descripcions d’Izzo, un autor venerat a França i menys conegut a Espanya –on ha estat editat per Akal, de Madrid; i Límits Editorial, d’Andorra–. “En tot cas, el bon lector de novel·la negra l’ha llegit”, com és el cas dels qui s’apunten a l’activitat. El grup es tancarà quan s’arribi almenys a 20 persones [biblabobila@l-h.cat, 93 480 74 38] i el preu aproximat és de 450 euros i inclou el transport en autocar, l’hotel i els àpats.
“No es pot comprendre Marsella si no s’aprecia la seva llum des de la terrassa de La Samaritaine”, escriu Izzo, a qui Canal descriu com “un autor molt natural i planer, molt persona. Es veu que darrera de l’escriptor hi ha algú que coneix la seva ciutat i l’ànima humana”. I enamorat de les olors: “Izzo ve a dir-nos que les olors de Marsella són absolutament culturals”. I ho fa a través de l’amor de Montale pel gust i la olor de la bullabessa, l’all, les anxoves de la seva veïna Honorine o el seu refugi particular, l’alfàbrega i la menta –dos elements molts presents a la vida d’Izzo.
No costa imaginar-se les converses que s’establiran entre els lectors d’Izzo que participin en la passejada sobre quin dels llibres de la trilogia de Marsella els va agradar més o com s’imaginaven en Fabio Montale, el protagonista i un dels tres amics que enceten la història juntament amb Ugo i Manu. Els tres estan enamorats de la seva amiga Lole i pensen a tornar a obrir la llibreria d’Antonin. Com que no tenen diners volen atracar una farmàcia i s’acaben concentrant en els robatoris fins que Manu fereix una persona i decideixen separar-se.
Montale, que té trets de Pepe Cavalho de Montalbán, es fa policia i els seus amics són assassinats. Vol venjar les seves morts: és una qüestió d’honor i amistat. La història, però, es barreja amb la violació i l’assassinat de Leila, una estudiant de la Universitat d’Ais de Provença i de pare algerià. Cansat de l’entorn que l’envolta –lligams amb les màfies, pudor d’extrema dreta, corrupció...– Montale dimiteix i va per lliure: “jo no sabia ben bé qui era, però un policia segur que no”.
FILL DE CAMBRER I MODISTA
Nascut al barri de Le Panier –“l’equivalent amb el Raval [un barri destrossat pels alemanys a la Segona Guerra Mundial i que es va reconstruir com a gresol de cultures]”–, Izzo era fill d’un cambrer italià que va emigrar a Marsella per escapar de Mussolini i d’una modista espanyola que fugia de Franco. Montale és també fill d’immigrants en una ciutat que era un exponent de mestissatge i barris populars i que “ara estan convertint en un parc temàtic”.
Els guies de la passejada per Marsella seran Georges Tyras, catedràtic de la Universitat de Grenoble, traductor i bon especialista en Manuel Vázquez Montalbán, i “un bon coneixedor de l’obra d’Izzo”, i Pascal Jourdana, director de La Marelle, una residència on els escriptors fan estades per crear i somien amb escriure amb la mateixa intensitat que Izzo. §
Resolent els misteris pendents
[Viu L'Hospitalet, 89, maig de 2013]
Text i foto Toni Delgado
Text i foto Toni Delgado
Hi ha crims que, per la seva trama, són novel·les en potència. L’assassinat dels marquesos d’Urquijo a la seva finca de Somosaguas (Madrid), que va sacsejar l’Espanya dels anys 80, té tots els elements per ser-ho: un procés d’investigació irregular en què desapareixen proves, un acusat que es declara culpable i després innocent i apareix mort a la presó penjat amb els peus fregant el llit i restes de cianur als pulmons... Aquest és el material del qual parteix Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) per escriure El asesinato de los marqueses de Urbina, Premi L’H Confidencial de novel·la negra en la seva setena edició. El periodista i escriptor va cobrir el cas per a El Periódicoi, després d’acumular-ne molta documentació, d’escriure dos “llibrerets” i diferents reportatges, va decidir perpetrar un relat basat en el sumari i on resol els misteris pendents amb la seva versió. L’autor defensa que el mòbil del crim van ser els diners, una via que la policia no va seguir i que té lògica, perquè els marquesos estaven relacionats amb la banca, “tenien nom de capital financer”.
Mariano Sánchez comença fort. Després de mostrar-nos l’autòpsia dels cadàvers dels marquesos d’Urbina –per motius legals, canvia el nom als personatges del relat; així, Manuel de la Sierra Torres passa a ser Martín De la Fonte García i María Lourdes Urquijo Morenés, María Eugenia de Urbina Goiti– ens presenta, amb una posada en escena potent, el personatge clau de la novel·la, en Fierro. Un criminal –fruit de la imaginació de l’autor– amb pors i debilitats que ha d’aparentar sempre seguretat i domini de la situació, però que es fa petit quan parla amb els seus perillosos clients, com El Gran Jefe, el personatge més malparit del relat i qui li encarrega el treball més complex i ben pagat de la seva obscura carrera.
El asesinato de los marqueses de Urbina és un relat àgil, a vegades trepidant, que fuig de les referències innecessàries i on els detalls, en general, estan ben trobats i justificats. Transcorre entre diàlegs versemblants i situacions més o menys creïbles que podrien haver passat i tenen gairebé sempre a Fierro com a eix. El criminal és un expert en l’art de la disfressa, la comunicació i la seducció, en arribar al cor de qui li interessa, persones més o menys perdedores com ell.
ELS NOUS RICS
La novel·la funciona com a exponent de la condició humana, la venjança, la vulnerabilitat o el treure pit gratuït –“Marcos, el barman, lo dispuso todo con los aspavientos clásicos de un profesional que se pavonea de sus habilidades”. L’autor ridiculitza la figura dels nous rics i no té pietat dels qui se senten millors que ningú –“los cuatro formaban la cofradía más idiota del lugar”. L’obra també tracta altres debilitats humanes, com la ingenuïtat, personalitzada en Immaculada –la secretària de Fierro, que desconeix els negocis del seu cap– o en Dani, que odia el sogre –el marquès mort–, a qui acusa de boicotejar el matrimoni amb la seva filla –“vida fácil, cerebro hueco (...) El borrego soñaba con ser lobo. La cocaína mezclada con ginebra era el elixir de los valientes”.
A través de Fierro, l’escriptor fa una crítica sense miraments d’errors de pes en la investigació que tenen tota la pinta de ser interessats, com el fet que es rentessin els cossos dels cadàvers abans de fer-ne l’autòpsia. La part del judici és lleugera –s’agraeix– i el final, potent i molt audiovisual, deixa resolts els misteris pendents. §
Títol: El asesinato de los marqueses de
Urbina. Autor: Mariano Sánchez Soler.
Roca Editorial. Pàgines: 188.
22 de maig de 2013
La noche se mueve, de José A. Pérez Bowie [ed.] (Catarata)
La noche se mueve: la adaptación en el cine del tardofranquismo. José A. Pérez Bowie (ed.). Madrid: Los Libros de la Catarata, 2013. ISBN: 978-84-8319-782-0
Durante los años finales de la dictadura franquista, la selección de textos literarios para su adaptación a la industria cinematográfica se vio menos determinada por los factores ideológicos y mucho más por los económicos, especialmente en las cada vez más frecuentes coproducciones. La predilección de estas hacia el cine de género se tradujo en una clara inclinación por el repertorio de la literatura de consumo. Simultáneamente, desde las trincheras del cine donde se trataba de escapar a los imperativos económicos de la industria, los jóvenes cineastas reivindicaban una concepción autoral del filme, que traía aparejada un alejamiento de las bases literarias y, en consecuencia, un auge de los guiones originales. A la vez, una mayor exigencia de la crítica a la hora de juzgar las adaptaciones, debida a la llegada de un buen número de películas extranjeras con un tratamiento innovador de los textos literarios, obligó a los críticos a un replanteamiento en profundidad de los criterios desde los que reflexionaban sobre las relaciones del cine con la literatura y a la elaboración de un discurso teórico mucho más riguroso que el de las décadas precedentes.
A todo riesgo, de José Giovanni
José Giovanni. A todo riesgo. Versión castellana de Floreal Mazia. 2ª ed. Buenos Aires: Tiempo Contemporáneo, 1974 (Serie Negra; 2).
Sobre su pasado de gangster José Giovanni suele mostrarse discreto. Ninguno de sus críticos ignora, sin embargo, que allí se encuentra la fuente íntima de toda su obra. Una obra que tiende a la recuperación mítica de ciertos modos de relacionarse con la violencia y con la muerte, a través del ejercicio de una escritura melancólica y tensa que revive la atmósfera febril, el vértigo perdido de una experiencia legendaria.
Autor del guión de varios films notables (El boquete, Los aventureros, El samurai entre otros) la novela policial encuentra en él a uno de sus más brillantes renovadores desde los tiempos de Hammett, Chandler y Horace McCoy.
21 de maig de 2013
Cristina Fallaràs - Innocenti
[Contorni di noir, 20 maggio 2013]
Dopo aver recensito Dolores Redondo e il suo romanzo Il guardiano invisibile, segnalo un altro romanzo - che verrà recensito prossimamente sul blog - che va ad incrementare il "contorno noir" di Feltrinelli. Infatti, da giugno 2012 pubblicano la collana FoxCrime dedicata agli amanti del brivido.
A febbraio è uscito Il guardiano invisibile di Dolores Redondo e Innocenti, dell’autrice spagnola Cristina Fallarás, premiato come miglior noir spagnolo del 2012 è il successivo di questa collana.
Cristina Fallarás (Zaragoza, 1968), giornalista e scrittrice, vive a Barcellona. Ha lavorato per numerosi giornali, radio e tv, tra cui “El Mundo”, “El Periódico de Catalunya”, “ADN”, Cadena Ser, RNE, Antena 3 Televisión e Cuatro Televisión, e gestisce il sito web letterario Sigueleyendo. In Spagna, Innocenti è stato accolto con grande favore da pubblico e critica e ha vinto numerosi premi, tra i quali il Premio Internacional de Novela Negra L’H Confidencial nel 2011. Inoltre, nel 2012, Cristina è stata la prima donna ad aver mai ottenuto il premio Dashiell Hammett per il miglior noir spagnolo.
Il booktrailer:
La trama:
Esiste un’altra Barcellona, molto diversa dalla città famosa per i quartieri eleganti, il design e i palazzi da cartolina di Gaudí. Una Barcellona oscura, che si nasconde ai turisti e agli innocenti: quella con l’anima nera, che non si vede o si fa finta di non vedere. È in questo sottobosco criminale che l’investigatrice Victoria González, ex giornalista con una storia poco chiara alle spalle, si muove decisa. Anche se la sua gravidanza avanzata, oltre a terrorizzarla, non le rende certo le cose facili. Quando riceve un incarico anonimo – accompagnato da un assegno fin troppo generoso – , Victoria inizia davvero a temere che i bassifondi di Barcellona si stiano espandendo oltre misura. Due sorelle, di tre e quattro anni, sono scomparse. Una è stata brutalmente assassinata. Dell’altra non c’è traccia. L’incarico è chiaro: bisogna trovare la bambina il prima possibile, preferibilmente viva. Comincia così un viaggio all’inferno. Un inferno che è vicino, troppo vicino. E rispetto al quale Victoria ha un’unica certezza: ci troverà dentro tutti i suoi incubi peggiori. Un noir duro come un pugno nello stomaco, scritto in una lingua affilata e fulminante. Un romanzo di grande impatto e crudele bellezza, grazie al quale Cristina Fallarás “fa luce tra le ombre, esorcizza le paure e mette il dito in quelle piaghe da cui molti, quasi tutti, si tengono alla larga” (“Qué Leer”).
Ci ritroviamo sul blog per parlarne!
.bmp)
+imagen.jpg)
